EL PARE NOSTRE – Una oració antiga
Abans d’entrar en matèria i a tall de justificació, deixeu-me dir que aquest escrit, encara que no ho sembli, està fet amb la millor intenció de sacsejar per enriquir la institució que ens agermana, o sigui, l’Església Catòlica. “Els de dalt” sempre han imposat idees i conceptes intocables (Fe, dogma, sagrat) i estic totalment convençut que això és incorrecte. Perquè si fa dos mil anys l’estil polític era la monarquia i el garrot, poc a poc el món (excepte a casa nostra) ha anat evolucionant cap a models de democràcia i de participació real de les persones. Fa dos mil anys, l’església partia d’aquestes premisses perquè estava immersa en aquell ambient. I aquí s’ha quedat, perquè la poca evolució que ha tingut li ha vingut imposada des de fora: ja no poden cremar als oponents, jo no poden jutjar amb jutges del Suprem els delictes d’opinió, ja no poden imposar axiomes de centralitat de l’Univers, o d’una mare verge, o d’un planeta pla. Però continuen aferrats a la llum divina que els atorga veritats absolutes, indiscutibles sota pena d’expulsió. Eencara fan de la intransigència una raó de ser, i això, amics meus, no és sa. Des de sota hem d’esquerdar aquesta crosta, com si fóssim bolets hem d’aflorar per mostrar la bellesa de nous pensaments. Ja ho sé que si anem amb el lliri a la mà ens clavaran ganivetades (mai els lliris han vençut espases), però la intenció d’una comunitat reunida per a fer el bé és tan atractiva que cal perseverar. I d’aquí ve aquest comentari sobre el moll de l’os comunitari. Accepteu-ho així, com un intent, com una proposta, com un pensament i, per què no, com una oració una mica entenedora.
Als de la nostra generació ben aviat ens ensenyaven l’oració del Parenostre i, segur, tots la sabíem. Ara ja no es porta i ens sorprenem, com si no pogués ser, que el jovent no s’avergonyeixin de la seva ignorància: ells saben altres coses. Però pels que vulguin fer cultura els diré que aquesta oració es diu així perquè comença així: Pare nostre…
I posats a fer cultura, sobretot pel jovent que no saben orar, els diré que una oració no és un mantra, és un prec, una petició que es fa als esperits celestials perquè ens concedeixin uns favors: salut, felicitat, benestar, que guanyi el Barça, que algú s’enamori de tu etc. les opcions són infinites. En el cas del Parenostre demanem pel nostre benestar material i també per l’espiritual, perquè siguem bons i no ens apartem del recte camí que ens portarà cap al Cel. Vosaltres, jovent intel·ligent, ja no creieu ni en bruixes ni esperits, però us sorprendria la màgia del miracle d’un prec acomplert.
Pels cristians de la branca catòlica (l’autèntica) el Parenostre és l’oració més important de totes perquè segons diuen va ser instaurada pel mateix Jesucrist, el fill de Déu, cosa que pràcticament ve a ser com si l’hagués feta el mateix Déu. El que passa és que aquest fet no consta enlloc i se’ns ha transmès per conducta oral (“Diu que diuen, em van dir que van dir”), i això algunes vegades és cert i d’altres no tant. Els cristians de la branca autèntica, o sigui la nostra, estem obligats a creure certes coses que n’anomenen “Dogma” i no n’estic del tot segur però diria que aquesta, la factura divina de l’oració, n’és una.
I suposant que originàriament fos resada per Jesucrist, també hem d’admetre que després de dos mil anys hi pot haver hagut alguna petita variació de traducció (l’arameu no era un idioma senzill i tenia unes frases fetes que no tenen equivalent, de l’arameu al grec, del grec al llatí, del llatí al català, del català a revisió dels ocupants espanyols, dels ocupants espanyols al català dels capellans mesells etc.) També pot haver tingut variacions d’adaptació als temps que corrien o la intenció amb que es deien certes coses. Tot i així, allò que s’hi diu, en general és molt acceptable (cosa que no vol dir exacte).
El Parenostre consta de dues parts principals, la primera i la segona. En la primera fem una mena d’alabança i submissió al Déu Totpoderós, diem: Pare nostre que esteu en el Cel, sigui santificat el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre regne, i facis la vostra voluntat així a la terra com es fa en el Cel. I fins aquí no hi ha res a dir, si bé tot és pot analitzar, qüestionar i finalment acceptar, si es vol.
Comencem. Pare nostre és una constatació que Déu és el nostre pare, i això és molt gros. No havíem quedat que el nostre pare era el nostre, el de sempre, el que ens havia engendrat i transmès la meitat del gens, el responsable del color dels nostres ulls, o dels cabells, o d’una manera determinada de caminar etc? Aquí, com en moltes coses de l’església es fa esment a una separació de poders al si de la persona humana. El nostre pare vulgar, el dels gens, només és responsable de la part carnal (sang, ossos, ungles i pèls), o sigui l’embolcall desestimable que llançarem quan ens morim, com una llauna de cervesa, ja m’enteneu, on el més important és allò que hi ha a dins. Així mateix, dins de la pell i la carn, normalment al darrere els ulls hi tenim un núvol de personalitat que és etern, el veritable jo. I d’aquest jo més important en som tots fills del mateix pare, o sigui Déu.
La segona afirmació, ..que esteu en el Cel, es refereix a l’estatge on habita, o sigui la casa de Déu. Avui ja hi ha molta gent que sospita que el Cel no estigui al cel i quan resen no ho fan mirant enlaire sinó endins. En l’època que ens van inculcar l’oració del Parenostre, era obligació ineludible acceptar que el Cel era una País que estava més amunt dels núvols on hi vivien Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant, la Marededéu, el profeta Isaïes. A part hi havia un nombre indeterminat d’àngels (éssers eteris, normalment amb ales, sense sexe, molt bonics i molt agradables, que sempre feien el bé) i set arcàngels, que eren una mena de quefes dels àngels i s’encarregaven de comunicar coses els humans en nom de Déu: Sant Miquel, Sant Gabriel, i Sant Rafael, que són els principals, i després els no tant coneguts que són Salafiel, Jegudiel, Baraciel, i Samael. En contraposició al Cel hi havia l’Infern que és on vivien els dimonis, o sigui els àngels i els arcàngels dolents que, encapçalats per Llucifer i/o Satanàs, es van revoltar contra Déu i van ser vençuts en la guerra entre el bé i el mal, per la qual cosa els van expulsar del Cel i ara viuen sota terra, en un país de foc i patiments on anirem a parar tots els que ens hem portat malament en aquesta vida. Jo crec que avui en dia estem majoritàriament d’acord que la visió de Cel i Infern que tenim ara difereix moltíssim de la que ens van vendre com a certa els capellans de fa setanta anys. I si això fos cert, qui no ens diu que la d’avui és també molt diferent de la que acceptarem demà (enteneu per què goso qüestionar algunes afirmacions inamovibles?) Continuem.
Ara ve una afirmació més neutre si es mira així per sobre: Sigui santificat el vostre nom. A veure, que no es axioma la santificació del nom de Déu?, cal repetir-la cada dia? O només és una frase d’estil. Jo opino que més aviat deu anar lligat amb la sacralitat jueva dels noms que prohibia dir el nom de Déu i per això utilitzaven subterfugis com ara “Aquell que ho veu tot”.
I ara sí que entrem en matèria: Vingui a nosaltres el vostre regne. A mesura de repetir-ho cada dia, els cristians catòlics, els autèntics, ens hem anestesiat del sentit de les paraules i pensem que només les diem perquè s’han de dir, i no és això. Les paraules de les oracions són sagrades i per tant molt importants, tenen un valor d’invocació i de desig, i aquí estem demanant ni més ni menys que el Regne de Déu, o sigui el Cel, vingui a nosaltres, aquí, i això podria tenir dues interpretacions, la segona és que desitgem morir-nos per desfer-nos de la carn dels nostres pares (cosa que deslliuraria l’ànima per reunir-se amb el pare veritable, i la primera, que fa menció a la promesa de Jesucrist que tornaria investit de reialesa, Déu triomfant, no presoner, no crucificat, no humiliat, per passar comptes al Dia del Judici Final.
I per acabar la primera part diu, Facis la vostra voluntat així en la Terra com es fa en el Cel. És enigmàtic, no trobeu? Pressuposa que no es fa la seva voluntat, i això és molt gros. Si és així, quina voluntat es fa a la Terra? La de Franco (o sigui el dimoni), la dels capitalistes tan amics de Franco? Que no deien els capellans de fa setanta anys que Franco era l’enviat de Déu? En què quedem? És que es van tornar a equivocar? En tot cas, què comportaria que un bon dia imperés l’única voluntat de Déu? Suposo que seria el final de la mica (i indispensable) llibertat humana. Quin sentit tindria la vida sense un bri de llibertat? Com vedells arramadats, ara amunt, ara avall, en processons sense esma, sense opcions, sense por ni il·lusió, sempre somrient com a beneits no tindríem ja ni l’opció de somniar.
I ara comença la segona part, més material, que diu: El nostre pa de cada dia, doneu-nos senyor el dia d’avui, i perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem als nostres deutors, i no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
Veieu que només al començament ja esmenta la cartera: El nostre pa de cada dia, doneu-nos Senyor en el dia d’avui. Suposo que tots coincidim que la menció al pa és al manteniment: pa i una mica d’aigua, i també unes gotetes d’oli i una mica de sal, i si pot ser una almosta d’arròs i una cuixa de pollastre, i un segon plat i també les postres i un got de vi, i un cafetonet etc, i per extensió a totes les necessitats corporals, com ara un vestit i una flassada per dormir, i escalfor per a l’hivern (llenya, o gas butà, o calefacció central) i posats a fer una piscina per les calorades de l’estiu. Ai com els deu agradar als rics aquest paràgraf. Perquè ja se sap que cadascú té unes necessitats específiques a la seva situació social. Si la interpretació fos aquesta penso que és molt injust, que algú tingui reservat un sol crostó de pa i un altre tingui el xalet a l’Empordanet i cotxe nou cada tres anys.
I ara, agafeu-vos fort; I perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors. Ho tenim clar, no? Si ens ha de perdonar de la mateixa manera que jo perdono als guàrdies civils que van venir a estomacar la població civil de Catalunya l’any dos mil disset, ja em puc resignar a l’Infern, i això sí que seria ser cornut i pagar el beure. Perquè els cristians veritables i catalans confiem encara en una justícia celestial que a l’altra vida, si més no, retornarà tothom al seu lloc segons aquelles balances del bé i del mal. I nosaltres tindrem coixins de plomes i els de la porra (i els seus ministres) rocs. No, no i no, de cap manera. Protesto, Jesucrist, humilment discrepo en aquest article. Si els jutges feixistes i els avariciosos integrants dels consells d’administració que oprimeixen el nostre poble han de ser perdonats aquí a la terra i també al Cel, no és justícia allò que ens oferiu, i hauríem de consultar les rebaixes d’altres credos. A veure els musulmans? No m’interessa una religió armada. A veure els del Nepal? Home, no està mal el karma, això de rebre bé per bé i mal per mal em sembla interessant, però pel que es veu, de moment no els va gaire bé en el seu món d’avui en dia; alguna cosa falla. Em quedo amb la meva, que és la veritable, només que haurem de fer alguns petits retocs.
I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació… O sigui, que si caic en alguna temptació és perquè Déu ho ha permès. Potser és que ja li està bé. O potser és que no em fa cas. I si és així, per què a mi no em fa cas i al Montilla sí (ja sabeu, que està cobrant per tot arreu).
Ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Cosa que voldria dir que no tinguem cap mena de mal, ni multes de trànsit, ni torçades de peu, ni un trist refredat, ni una mala mirada de l’amo del gos a qui he recriminat que no netegés allò, ni un mal govern, ni un estat espanyol, ni una desculturalització del nostre país, ni aquests jutges, ni aquells policies franquistes, ni aquests bisbes despolititzats quan miren cap aquí, ni aquesta economia implacable, ni…. en fi, és com si aquest acabament volgués decorar qualsevol malentès anterior.
No sé, tal com diria el meu bisbe quan li preguntes sobre la postura de l’església davant del Procès: és complicat. Allò que no hauria de ser dogmàtic és el fet de la inamovilitat del text. I posats a fer, potser tampoc l’originalitat del missatge creat per Jesucrist. Sembla ser que hi ha oracions antigues que s’hi assemblaven, entre elles d’evidents, en les jueves. L’oració del Sabat jueu començava així:
Pare nostre del cel, gaudeixes establint la Teva Casa en les nostres vides i posant la Teva presència a les tenebres dels nostres dies.
Permet que el Teu grandiós nom sigui magnificat i santificat.
Permet que el Teu Regne ompli les vides, i els dies i la vida de tota la Casa d’Israel molt aviat, en un futur proper.
I en diferents oracions continuaven:
Qualsevol té un pa al cistell i diu: Què menjaré demà? És una persona de poca fe.
Perdoneu-nos, oh Pare nostre, perquè hem pecat, absol-nos, oh Rei nostre, perquè hem comès transgressions.
No gaudeixis de la caiguda del teu enemic, no sentis felicitat al teu cor si el veus ferit, car Déu ho veurà i n’agafarà l’ira.
Sigues un escut per a nosaltres, aparta els nostres enemics, la pestilència, l’espasa..
I amb això no vull demostrar cap transgressió ni cap impuresa, senzillament m’hi recolzo per opinar que el Parenostre, com totes les coses vives i inclús les pedres, evoluciona per inèrcia, i avui en dia també ho hauria de fer. Jo, humilment proposaria algun canvi que potser seria innocu si no fos que en les coses sagrades hi ha molt integrista rabiós, temorós de perdre el control del pensament de les persones. Penseu que el pensament, malgrat diguin els aiatolàs d’allà i els d’aquí, és el darrer reducte de llibertat que ens quedarà quan ens hagin pres totes les altres. Els comunicadors, els publicistes, prou que intenten de furgar dins del nostre cervell. La nostra feina és resistir. Pel bé de la religió, per la defensa del Paradís que íntimament anomenem Cel, ens cal mantenir el combat per defensar les muralles de les envestides de tots els poders. Així doncs, preneu nota d’una petita variació que en podria dur d’altres:
Després de demanar perdó per les nostres culpes i que no permeti que caiguem en temptació, no, no ha d’impedir la caiguda en temptació, ha de deixar-nos caure i perdonar-nos després, o sigui: I perdoneu-nos senyor quan caiguem en temptació. En general em sembla més humà, més natural i més coherent amb la conversa íntima entre Déu i jo.
I valgui aquest petit canvi per molts d’altres que es podrien anar fent. Poc a poc, un cada any (no fos cas que ens empatxéssim), per a tenir altre cop una oració en la que ens emmiralléssim cada vegada que miréssim enlaire…. o cap endins.
Aleix Font, 15 de desembre de 2021.
